Els Quimets pels Estats Units: Niagara Falls i NBA a New York.

Ara feia dies que no he escrit res perquè bàsicament havien passat poques coses fora del normal, per no dir res. Però aquest cap de setmana passat he rebut la primera visita desde terres catalanes i aixó, com no, es mereix un post.

El divendres després de l'última classe de la setmana vaig anar cap a l'habitació a deixar les coses i tot seguit em vaig dirigir al punt de trobada acordat amb els meus sogres, en Quimet i la Quimeta, coneguts com "Els Quimets". Per si algú ho dubtava, allà estaven. Puntuals i a lloc (amb l'ajuda del gps, tot s'ha de dir!).

Un cop trobats, saludats i abraçats vam començar el plan que ens esperava aquell cap de setmana. Primer una visita pel college, sopar a Huntingdon i anar a dormir aviat que l'endemà ens esperava carretera per davant. El motel on vam dormir no té preu. Típic motel americà (aquí n'està plè, a petar) amb el tren al costat i amb taps per les orelles a la tauleta de nit. Però la veritat és que s'hi va dormir prou bé, The Mill Stone.

L'endemà ja estavem llevats abans de les vuit i poc després cap al cotxe que ens esperaven unes 6 hores fins a la segona parada del viatge, Niagara Falls. Durant tot el trajecte vam estar envoltats de boscos tardorencs, com una Fageda d'en Jordà de centenars de quilòmetres, i és que aquí tot és gros. I qui coneix a la Quimeta ja es pot imaginar com estava amb aquells arbres de color groc, taronja, vermell... uiuiui! I al final, vam arribar a Niagara Falls més aviat del previst i com si no haguéssim estat més de dos hores al cotxe. Allà ens esperava un nou motel, més autèntic que el primer i tot. Vam deixar les maltes i ràpid cap a les cascades.

I de Niagar Falls que us puc dir... espectacular. Realment impressionant veure tota aquella aigua caient d'aquella manera i aquell riu tant enorme amb tant de cabdal. I després nosaltres tenim de sequera i el conseller Baltassar ha d'anar a resar a la Moreneta perquè plogui.

La Quimeta envoltada de tardor

I en Quimet comprovant que l'aigua fos de veritat.

Ens ho vam patejar i vam acabar morts. A dormir aviat i l'endemà cap a Nova York, unes 6 hores més de viatge per tornar a la ciutat de les llums i que mai dorm altre cop. Amb un no res vam passar de la naturalesa verge a la ciutat salvatge. Tot sigui per poder veure el nostre primer partit NBA, i al Madison Square Garden: Knicks v. Wizards. El partit va començar una mica fred i amb l'Amare Stoudemire una mica nerviós. Acaba d'arribar a New York i volia demostrar-ho tot ja des del primer segon. Va tenir uns cinc primers minuts imprecisos i amb moltes errades (em va fer pensar amb el debut de l'Ibrahimovich al Gamper de l'any passat, al que vaig anar amb el meu germà i el meu cosí petit, en Bernat). Però després va saber posar-se tranquil i ensenyar la seva qualitat i veterania. Però, qui ho havia de dir, el partit el va acabar decidint ni més ni menys que Ronny Turaif jajajaja... aquell pivot de qualitat dubtosa que havia jugat amb en Pau Gasol als Lakers. Va ser un final ajustat que es va decidir en els últims segons. 90 a 90 i última possessió pels Knicks que va fer l'última canasta i zas! Victòria pels Knicks 90 a 92.I l'endemà, trista despedida, altre cop Penn Station, agafar el Pennsilvanian i ja hi tornem a ser pel tros.